- Pàgina d'inici
- SORTIDES I ACTIVITATS
- HORARIS
- CÀRRECS
- CALENDARI
- DEURES I CONTROLS
- ALUMNES 12-14
- ALUMNES 14-16
- FOTOS 14-16
- MÉS FOTOS 14-16
- ALUMNES 2010/12
- Vídeos Molinar 14-16
- Vídeo final Ceip Es Molinar 14 16
- Fotos i vídeos. Curs 12-14. Molinar.
- MÉS FOTOS 12-14. Molinar.
- Fotos i vídeos. Curs 12-14. Molinar.
- Vídeos Molinar 12-14. Molinar.
- VÍDEO FINAL 6èA. Curs 12-14
- Fotos 10-12. Molinar.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Antònia Font. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Antònia Font. Mostrar tots els missatges
divendres, 6 de març del 2015
Antònia Font. Viure sense tu
Dolça besada, té gust de que s’acaba,
punt i principi de viure sense tu.
Jo no sabia que també me donaries
manuals de geografia,
cent dillunsos a un dibuix.
Jo què sabia d’alens que se trobaven,
de cabells que s’embullaven,
de mans i de perfums.
Dolça besada, té gust de que s’acaba,
punt i principi de viure sense tu.
Jo no sabia que en sa nit me tastaries,
eren gustos que nedaven
entre boques i racons.
Jo no sabia que després me mataria
sa teva mirada
que plora i diu que no.
I arriba un dia que sa vida és un teatre
que se diu felicitat,
primavera i trinaranjus
amb qui més has estimat,
te regal sa meva vida
i sense tu ja no me val.
I s’horabaixa la deixam passar i me mires
tan a prop que me fa mal,
que surt es sol i encara plou,
que t’estim massa i massa poc,
que no sé com ho hem d’arreglar,
que som amics, que som amants.
Dolça besada, té gust de que s’acaba,
punt i principi de viure sense tu.
Jo no sabia que també me donaries
manuals de geografia,
cent dillunsos a un dibuix.
Jo què sabia d’alens que se trobaven,
de cabells que s’embullaven,
de mans i de perfums.
Jo no sabia que en sa nit me tastaries,
eren gustos que nedaven
entre boques i racons.
Jo no sabia que després me mataria
sa teva mirada
que plora i diu que no.
I arriba un dia que sa vida és un teatre
que se diu felicitat,
primavera i trinaranjus
amb qui més has estimat,
te regal sa meva vida
i sense tu ja no me val.
I s’horabaixa la deixam passar i me mires
tan a prop que me fa mal,
que surt es sol i encara plou,
que t’estim massa i massa poc,
que no sé com ho hem d’arreglar,
que som amics, que som amants.
I arriba un dia que sa vida és un teatre
que se diu felicitat,
primavera i trinaranjus
amb qui més has estimat,
te regal sa meva vida
i sense tu ja no me val.
I s’horabaixa la deixam passar i me mires
tan a prop que me fa mal,
que surt es sol i encara plou,
que t’estim massa i massa poc,
que no sé com ho hem d’arreglar,
que som amics, que som amants.
Dolça besada, té gust de que s’acaba,
punt i principi de viure sense tu.
dijous, 5 de març del 2015
Per jo i tots es ciclistes - Antònia Font
Nou disc d'Antònia Font... m'encanta!
Som jo amb sa bicicleta que faig rodar es planeta Som jo com una fletxa si veus passar una estela Sa calma de novembre, la mar una bassa d'oli Només veig ties bones i morques de petroli Vaig esquivant pedretes, sotracs i clavegueres Com una formigueta empenc sa geosfera Una hora dins Angola, mitja hora Filipines M'odien es taxistes, ses velles peatones Per jo i tots es ciclistes que amb una bicicleta fan circular ses coses, aquesta melodia, aquestes quatre notes.
Som jo amb sa bicicleta que faig rodar es planeta Som jo com una fletxa si veus passar una estela Sa calma de novembre, la mar una bassa d'oli Només veig ties bones i morques de petroli Vaig esquivant pedretes, sotracs i clavegueres Com una formigueta empenc sa geosfera Una hora dins Angola, mitja hora Filipines M'odien es taxistes, ses velles peatones Per jo i tots es ciclistes que amb una bicicleta fan circular ses coses, aquesta melodia, aquestes quatre notes.
dijous, 2 d’octubre del 2014
diumenge, 29 de desembre del 2013
Antònia Font: punt i principi de la llegenda
TOMEU CANYELLES | Palma | 29/12/2013 00:00
ADÉU DES D'ALLÀ DALT
L'adéu els ha tornat als orígens, quan van començar a volar. I ahir va arribar l'últim comiat. Punt i principi de viure sense ells.
Disset anys, vuit àlbums i tot un seguit de cançons íntimament arrelades al subconscient d'un públic que, encara, no ha assumit l'adéu d'Antònia Font als escenaris. Per tercera nit consecutiva, el quintet capitanejat per Joan Miquel Oliver torna a obrar el miracle repetint un espectacle idèntic al de les dues nits anteriors: el mateix set-list, la mateixa posada en escena i els mateixos petits detalls, com per exemple la camiseta verda, símbol de la lluita de l'Assemblea de Docents contra el Govern de José Ramón Bauzá, a peu de l'escenari.
"Benvinguts a aquest darrer concert d'Antònia Font: gràcies a tots per ser aquí. Avui és una nit per cantar i, sobretot, per passar-s'ho bé!", cridava anit Pau Debon al principi d'un concert en què, novament, totes les localitats s'havien exhaurit: set-centes persones, de totes les edats, no van parar d'aplaudir en cap moment des de la platea i les llotges.
Aliens a la polèmica que ha marcat una retirada tan precipitada com aquesta, Antònia Font es retiren a casa, damunt d'un escenari on han viscut alguns dels seus millors moments com a banda: nits que encara perduren en el record, com la presentació del disc A Rússia (2001) fa dotze anys.
Tres hores de música
L'ambientació del Teatre Principal de Palma va emfatitzar, encara més, l'esperit íntim i sentit d'un adéu de prop de tres hores, en el qual van sonar un total de quaranta-vuit cançons. Només del seu darrer disc, Vostè és aquí (2013), en van interpretar una dotzena: i és curiós que, tot i tractar-se d'un treball acollit amb una certa fredor pel seu públic pel caràcter experimental que té, cançons com Sol de taronges, Santa Claus i molt especialment Per què vaig venir van ser ovacionades com qualsevol altre clàssic de la banda. De la mateixa manera es va aplaudir el material extret de Lamparetes (2011), un disc del qual van interpretar set composicions. Me sobren paraules, Clint Eastwood i Calgary 88 s'han acabat convertint en autèntics himnes entre els seguidors d'Antònia Font. Igual que Islas Baleares, presentada per Pau Debon de la següent manera: "La nostra màxima fita és que aquesta cançó acabi convertint-se en l'himne oficial de les Illes d'aquí vint o trenta anys". El vocalista va aprofitar també per bromejar de la lesió de genoll que ha limitat els seus moviments al llarg d'aquestes tres nits: "El tenc ben barrinat. Estic segur que les fisioterapeutes em renyaran el pròxim dilluns".
Una lliçó d'humanitat
Emocionats a moments, continguts en d'altres, Antònia Font es van mostrar en un alt estat de forma, oferint unes interpretacions executades amb una precisió quasi mecànica. Van sonar cristal·lins, nets, impol·luts en tot moment. I devastadorament emocionants, també, especialment a Es far de Ses Salines, Cartes a Ramiro (interpretada a cappella, sense ajuda de micròfons) i Bamboo, que van dedicar "a tots els nins i les nines que ens han vingut a veure als nostres concerts al llarg de tots aquests anys". Robot i molt especialment l'enèrgica Astronauta rimador van suposar, en si mateixes, una exhibició interpretativa memorable. Sense donar treva, Canta, del disc A Rússia, marcaria un punt d'inflexió dins del concert.
Les més conegudes
A partir d'aquest moment, no van parar de sonar algunes de les creacions més reconegudes del quintet mallorquí: els ritmes festius i estiuencs de Focs artificials ; la mística orquestral de Batiskafo Katiuskas ; l'explosió de goig i de vida de l'hímnica Wah Yeah ; la tonada verinosament aferradissa d'Alpinistes samurais... I així fins a l'esclat final: una traca en forma de segon bis en què van sonar les tres cançons més reconegudes d'Antònia Font: S'Univers és una festa, En s'estiu i, com no podia ser d'una altra manera, Viure sense tu.
Un adéu amb la mateixa dolçor d'una besada; d'aquestes "amb gust de que s'acaba". Així s'ha viscut el seu comiat: una lliçó d'humanitat, en què cada cançó va recordar al públic per què són tota una referència per a la música en català. Les llums del Teatre Principal s'encenen i sona la instrumental Minutos musicales. El públic no atura d'aplaudir. El somni, ara sí, s'acaba. Punt i principi de viure sense tu: punt i principi d'una llegenda amb nom de dona: Antònia Font.
El quintet no va poder dissimular l'emoció dels últims moments
"D'aquí dos anys me retir". Paraules lapidàries: just una petita frase treta de la cançó Me sobren paraules, que ahir a la nit va sonar més profètica que mai. Com també ho va fer Final, del clàssic Alegria. Casualitat o no, van donar un sentit corprenedor a l'adéu. El quintet, especialment en el tram final, no va poder dissimular l'emoció del moment, que molts no dubten a qualificar d'històric.
Una emoció que, curiosament, va contrastar amb un cert clima de nerviosisme inicial viscut tant pel grup com pel públic assistent. "Se'ls veu freds, estàtics", manifestava un seguidor de la banda just després d'acabar Dins d'aquest iglú. Res a veure amb l'eufòria, l'energia a moments incontrolada i el feedback que hi va haver, sobretot, en el concert de dijous.
"En Pau parla per mi: és com el meu advocat", bromejava des de l'escenari Joan Miquel Oliver en contestació a un dels seus seguidors. Fans fidels que, tot i les quaranta-vuit peces, van trobar a faltar alguns clàssics com Loco i Fa calor. No n'hi ha prou.
L'adéu els ha tornat als orígens, quan van començar a volar. I ahir va arribar l'últim comiat. Punt i principi de viure sense ells.
Disset anys, vuit àlbums i tot un seguit de cançons íntimament arrelades al subconscient d'un públic que, encara, no ha assumit l'adéu d'Antònia Font als escenaris. Per tercera nit consecutiva, el quintet capitanejat per Joan Miquel Oliver torna a obrar el miracle repetint un espectacle idèntic al de les dues nits anteriors: el mateix set-list, la mateixa posada en escena i els mateixos petits detalls, com per exemple la camiseta verda, símbol de la lluita de l'Assemblea de Docents contra el Govern de José Ramón Bauzá, a peu de l'escenari.
"Benvinguts a aquest darrer concert d'Antònia Font: gràcies a tots per ser aquí. Avui és una nit per cantar i, sobretot, per passar-s'ho bé!", cridava anit Pau Debon al principi d'un concert en què, novament, totes les localitats s'havien exhaurit: set-centes persones, de totes les edats, no van parar d'aplaudir en cap moment des de la platea i les llotges.
Aliens a la polèmica que ha marcat una retirada tan precipitada com aquesta, Antònia Font es retiren a casa, damunt d'un escenari on han viscut alguns dels seus millors moments com a banda: nits que encara perduren en el record, com la presentació del disc A Rússia (2001) fa dotze anys.
Tres hores de música
L'ambientació del Teatre Principal de Palma va emfatitzar, encara més, l'esperit íntim i sentit d'un adéu de prop de tres hores, en el qual van sonar un total de quaranta-vuit cançons. Només del seu darrer disc, Vostè és aquí (2013), en van interpretar una dotzena: i és curiós que, tot i tractar-se d'un treball acollit amb una certa fredor pel seu públic pel caràcter experimental que té, cançons com Sol de taronges, Santa Claus i molt especialment Per què vaig venir van ser ovacionades com qualsevol altre clàssic de la banda. De la mateixa manera es va aplaudir el material extret de Lamparetes (2011), un disc del qual van interpretar set composicions. Me sobren paraules, Clint Eastwood i Calgary 88 s'han acabat convertint en autèntics himnes entre els seguidors d'Antònia Font. Igual que Islas Baleares, presentada per Pau Debon de la següent manera: "La nostra màxima fita és que aquesta cançó acabi convertint-se en l'himne oficial de les Illes d'aquí vint o trenta anys". El vocalista va aprofitar també per bromejar de la lesió de genoll que ha limitat els seus moviments al llarg d'aquestes tres nits: "El tenc ben barrinat. Estic segur que les fisioterapeutes em renyaran el pròxim dilluns".
Una lliçó d'humanitat
Emocionats a moments, continguts en d'altres, Antònia Font es van mostrar en un alt estat de forma, oferint unes interpretacions executades amb una precisió quasi mecànica. Van sonar cristal·lins, nets, impol·luts en tot moment. I devastadorament emocionants, també, especialment a Es far de Ses Salines, Cartes a Ramiro (interpretada a cappella, sense ajuda de micròfons) i Bamboo, que van dedicar "a tots els nins i les nines que ens han vingut a veure als nostres concerts al llarg de tots aquests anys". Robot i molt especialment l'enèrgica Astronauta rimador van suposar, en si mateixes, una exhibició interpretativa memorable. Sense donar treva, Canta, del disc A Rússia, marcaria un punt d'inflexió dins del concert.
Les més conegudes
A partir d'aquest moment, no van parar de sonar algunes de les creacions més reconegudes del quintet mallorquí: els ritmes festius i estiuencs de Focs artificials ; la mística orquestral de Batiskafo Katiuskas ; l'explosió de goig i de vida de l'hímnica Wah Yeah ; la tonada verinosament aferradissa d'Alpinistes samurais... I així fins a l'esclat final: una traca en forma de segon bis en què van sonar les tres cançons més reconegudes d'Antònia Font: S'Univers és una festa, En s'estiu i, com no podia ser d'una altra manera, Viure sense tu.
Un adéu amb la mateixa dolçor d'una besada; d'aquestes "amb gust de que s'acaba". Així s'ha viscut el seu comiat: una lliçó d'humanitat, en què cada cançó va recordar al públic per què són tota una referència per a la música en català. Les llums del Teatre Principal s'encenen i sona la instrumental Minutos musicales. El públic no atura d'aplaudir. El somni, ara sí, s'acaba. Punt i principi de viure sense tu: punt i principi d'una llegenda amb nom de dona: Antònia Font.
El quintet no va poder dissimular l'emoció dels últims moments
"D'aquí dos anys me retir". Paraules lapidàries: just una petita frase treta de la cançó Me sobren paraules, que ahir a la nit va sonar més profètica que mai. Com també ho va fer Final, del clàssic Alegria. Casualitat o no, van donar un sentit corprenedor a l'adéu. El quintet, especialment en el tram final, no va poder dissimular l'emoció del moment, que molts no dubten a qualificar d'històric.
Una emoció que, curiosament, va contrastar amb un cert clima de nerviosisme inicial viscut tant pel grup com pel públic assistent. "Se'ls veu freds, estàtics", manifestava un seguidor de la banda just després d'acabar Dins d'aquest iglú. Res a veure amb l'eufòria, l'energia a moments incontrolada i el feedback que hi va haver, sobretot, en el concert de dijous.
"En Pau parla per mi: és com el meu advocat", bromejava des de l'escenari Joan Miquel Oliver en contestació a un dels seus seguidors. Fans fidels que, tot i les quaranta-vuit peces, van trobar a faltar alguns clàssics com Loco i Fa calor. No n'hi ha prou.
diumenge, 15 de desembre del 2013
dissabte, 30 de novembre del 2013
Vos trobarem a faltar! Calgary 88!
Gabriel Rodas Joan Roca
Bajo
Estudios en el Conservatorio y gerente de una empresa
Procedente de la agrupación folk Herbes Dolces y de diversas formaciones de corte heavy, Joan Roca (Palma, 1972) fue el último componente en entrar en la formación definitiva de Antònia Font. Como bajista sustituyó a Pere Estarellas. De formación autodidacta en su adolescencia, acabó sus estudios de contrabajo en el Conservatori Superior de les Illes Balears. Desde entonces ha participado en diferentes formaciones clásicas, desde el Ensemble ACA, especializado en música más vanguardista, hasta la Simfònica de Balears. Trabaja como gerente de una empresa que se dedica a colocar mallas metálicas en carreteras para evitar desprendimientos de rocas. Actualmente toca en U Jazz Quartet, un cuarteto clásico de jazz que completan Jaume Cerdà, Marcos Herrada y Pep Aspas. Entre sus aficiones figuran los deportes relacionados con la naturaleza, en especial el piragüismo, pasatiempo al que se dedica en compañía de su amigo Miquel Àngel Aguiló, el músico que ejecutó los arreglos del disco de Antònia Font Coser i cantar.
Pau Debon
Voz
Un ´boletaire´ con conocimientos de mapas
El cantante de Antònia Font lo fue antes de un grupo llamado Dru con el que interpretaba versiones y algún tema propio. Con la mayoría de edad recién cumplida se estrenó en público, en Sa Verga de Sant Llorenç: "Nos equivocamos en un tema y el batería desconectó todo el equipo con un golpe de baquetas. Hacíamos versiones de Ramones, La Polla y Tots Sants". Poco después empezó su aventura con Antònia Font, actividad que compaginó con sus estudios de Geografía, en la UIB. Durante un tiempo trabajó en una empresa que se dedicaba a actualizar el catastro, aunque se desvinculó de ella recientemente. "Puedo vivir de la música, pero no ha sido un camino fácil. Hemos tenido que trabajar duro", confesó a este diario en octubre del año pasado. 2012 también fue un año de estrenos, de paternidad, de un pequeño de nombre Arnau. "Ahora me cuesta más irme de bolos", reconocía. Con la disolución de Antònia Font verá resuelto ese problema y podrá entregarse a sus otras pasiones: "El campo, ir a buscar esclatasangs, hacer excursiones y cultivar mi huertecillo en Bunyola", donde reside.
Jaume Manresa
Teclados
Filólogo especialista en Rosselló-Pòrcel
El teclista de Antònia Font es filólogo especialista en la obra de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Por ello le fichó el dramaturgo y director Josep R. Cerdà para Imitació del foc, espectáculo que combina música, danza y spoken word y que constituye un homenaje a la figura del poeta mallorquín. Manresa fue el encargado de poner música a este montaje. Anteriormente lo hizo para Víctor i el monstre, adaptación teatral libre en clave juvenil, también de Cerdà, del Frankenstein de Shelley. Seducido por las artes escénicas, su último trabajo en este campo ha sido para El malentès de Camus, thriller que se estrenará en el Teatre Principal de Palma el próximo 6 de diciembre. "Manresa nació para poner banda sonora a esta obra. Tiene en sí mismo el misterio y la belleza que resume El malentès. Para mí su música ha supuesto un descubrimiento", confesó el día de la presentación el director del montaje, el ganador de varios premios Max Andrés Lima. Antes de Antònia Font, militó en Nuredduna, banda de rock sinfónico con un toque psicodélico.
Joan Miquel Oliver
Guitarra
Volcán creativo en constante erupción
Nacido en Sóller en 1974, emigró a Palma, donde reside con su mujer y sus dos hijos. Estudió Filosofía y trabajó en la librería Quart Creixent. Sus primeras huellas aparecen en Envat, grupo de rock sinfónico que hacía versiones de Mike Oldfield y Pink Floyd; Fora des Sembrat, banda para la que escribió algunas canciones y con la que grabó dos discos; y La Fosca, donde coincidió con los hermanos Pere y Tomeu Janer, hijos del escritor Gabriel Janer Manila. Oliver participó como guitarrista en el último álbum de esta banda, Domini Fosc (1997), hecho a partir de textos de poetas en lengua catalana. En aquellos días ya le rondaba la idea de "montar un grupo intentando sacar unos temas mediterráneos con un puntito doméstico surrealista". Un año después Antònia Font grababa su primer trabajo. Su constante erupción creativa le lleva a desarrollar una carrera en solitario que fructifica con tres discos, un falso directo en París con Albert Pla y dos bandas sonoras, para el film My Way y para la obra de teatro Un quilo d´invisible. También cuenta con un poemario y una novela, El misteri de l´amor. Su futuro más cercano pasa por la producción musical y la literatura.
Pere Manel Debon
Batería
Inseparable compañero de Joan Miquel Oliver
Fue, junto a Joan Miquel Oliver, el ideólogo de la banda. Coincidieron en la Universitat de les Illes Balears y Pere Manel fue determinante en el nacimiento de Antònia Font como grupo musical. "A menudo hablaban de cómo debería ser el grupo y su música. Un día, yendo en coche, Pere Debon le puso una cinta de casete a Joan Miquel en la que se escuchaba a su hermano Pau cantando. El grupo comenzaba a perfilarse", escriben los periodistas Joaquim Vilarnau y Helena Morén en Robots inocents, biografía editada por el Grup enderrock. Su profesionalidad a las baquetas le ha llevado a participar en buena parte de los proyectos en solitario de Joan Miquel Oliver, como Bombón mallorquín, producción que musicalmente presenta una cuidada evolución de sus anteriores discos, Surfistas en càmara lenta, Live in Paris y Sa nuvia morta, a los que también imprime su ritmo. Reservado y tímido, el hermano de Pau siempre cede el protagonismo a sus compañeros en entrevistas y demás actos promocionales.
Bajo
Estudios en el Conservatorio y gerente de una empresa
Procedente de la agrupación folk Herbes Dolces y de diversas formaciones de corte heavy, Joan Roca (Palma, 1972) fue el último componente en entrar en la formación definitiva de Antònia Font. Como bajista sustituyó a Pere Estarellas. De formación autodidacta en su adolescencia, acabó sus estudios de contrabajo en el Conservatori Superior de les Illes Balears. Desde entonces ha participado en diferentes formaciones clásicas, desde el Ensemble ACA, especializado en música más vanguardista, hasta la Simfònica de Balears. Trabaja como gerente de una empresa que se dedica a colocar mallas metálicas en carreteras para evitar desprendimientos de rocas. Actualmente toca en U Jazz Quartet, un cuarteto clásico de jazz que completan Jaume Cerdà, Marcos Herrada y Pep Aspas. Entre sus aficiones figuran los deportes relacionados con la naturaleza, en especial el piragüismo, pasatiempo al que se dedica en compañía de su amigo Miquel Àngel Aguiló, el músico que ejecutó los arreglos del disco de Antònia Font Coser i cantar.
Pau Debon
Voz
Un ´boletaire´ con conocimientos de mapas
El cantante de Antònia Font lo fue antes de un grupo llamado Dru con el que interpretaba versiones y algún tema propio. Con la mayoría de edad recién cumplida se estrenó en público, en Sa Verga de Sant Llorenç: "Nos equivocamos en un tema y el batería desconectó todo el equipo con un golpe de baquetas. Hacíamos versiones de Ramones, La Polla y Tots Sants". Poco después empezó su aventura con Antònia Font, actividad que compaginó con sus estudios de Geografía, en la UIB. Durante un tiempo trabajó en una empresa que se dedicaba a actualizar el catastro, aunque se desvinculó de ella recientemente. "Puedo vivir de la música, pero no ha sido un camino fácil. Hemos tenido que trabajar duro", confesó a este diario en octubre del año pasado. 2012 también fue un año de estrenos, de paternidad, de un pequeño de nombre Arnau. "Ahora me cuesta más irme de bolos", reconocía. Con la disolución de Antònia Font verá resuelto ese problema y podrá entregarse a sus otras pasiones: "El campo, ir a buscar esclatasangs, hacer excursiones y cultivar mi huertecillo en Bunyola", donde reside.
Jaume Manresa
Teclados
Filólogo especialista en Rosselló-Pòrcel
El teclista de Antònia Font es filólogo especialista en la obra de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Por ello le fichó el dramaturgo y director Josep R. Cerdà para Imitació del foc, espectáculo que combina música, danza y spoken word y que constituye un homenaje a la figura del poeta mallorquín. Manresa fue el encargado de poner música a este montaje. Anteriormente lo hizo para Víctor i el monstre, adaptación teatral libre en clave juvenil, también de Cerdà, del Frankenstein de Shelley. Seducido por las artes escénicas, su último trabajo en este campo ha sido para El malentès de Camus, thriller que se estrenará en el Teatre Principal de Palma el próximo 6 de diciembre. "Manresa nació para poner banda sonora a esta obra. Tiene en sí mismo el misterio y la belleza que resume El malentès. Para mí su música ha supuesto un descubrimiento", confesó el día de la presentación el director del montaje, el ganador de varios premios Max Andrés Lima. Antes de Antònia Font, militó en Nuredduna, banda de rock sinfónico con un toque psicodélico.
Joan Miquel Oliver
Guitarra
Volcán creativo en constante erupción
Nacido en Sóller en 1974, emigró a Palma, donde reside con su mujer y sus dos hijos. Estudió Filosofía y trabajó en la librería Quart Creixent. Sus primeras huellas aparecen en Envat, grupo de rock sinfónico que hacía versiones de Mike Oldfield y Pink Floyd; Fora des Sembrat, banda para la que escribió algunas canciones y con la que grabó dos discos; y La Fosca, donde coincidió con los hermanos Pere y Tomeu Janer, hijos del escritor Gabriel Janer Manila. Oliver participó como guitarrista en el último álbum de esta banda, Domini Fosc (1997), hecho a partir de textos de poetas en lengua catalana. En aquellos días ya le rondaba la idea de "montar un grupo intentando sacar unos temas mediterráneos con un puntito doméstico surrealista". Un año después Antònia Font grababa su primer trabajo. Su constante erupción creativa le lleva a desarrollar una carrera en solitario que fructifica con tres discos, un falso directo en París con Albert Pla y dos bandas sonoras, para el film My Way y para la obra de teatro Un quilo d´invisible. También cuenta con un poemario y una novela, El misteri de l´amor. Su futuro más cercano pasa por la producción musical y la literatura.
Pere Manel Debon
Batería
Inseparable compañero de Joan Miquel Oliver
Fue, junto a Joan Miquel Oliver, el ideólogo de la banda. Coincidieron en la Universitat de les Illes Balears y Pere Manel fue determinante en el nacimiento de Antònia Font como grupo musical. "A menudo hablaban de cómo debería ser el grupo y su música. Un día, yendo en coche, Pere Debon le puso una cinta de casete a Joan Miquel en la que se escuchaba a su hermano Pau cantando. El grupo comenzaba a perfilarse", escriben los periodistas Joaquim Vilarnau y Helena Morén en Robots inocents, biografía editada por el Grup enderrock. Su profesionalidad a las baquetas le ha llevado a participar en buena parte de los proyectos en solitario de Joan Miquel Oliver, como Bombón mallorquín, producción que musicalmente presenta una cuidada evolución de sus anteriores discos, Surfistas en càmara lenta, Live in Paris y Sa nuvia morta, a los que también imprime su ritmo. Reservado y tímido, el hermano de Pau siempre cede el protagonismo a sus compañeros en entrevistas y demás actos promocionales.
G. Rodas / M. E. Vallés. Palma Cola en la taquilla del Teatre Principal y ríos de tinta y palabras para despedir a Antònia Font. Un día después de anunciar su despedida, la banda confirmó un segundo concierto en el Teatre Principal para alargar su despedida, tal y como publicó este diario. Las entradas para el recital (extra) de día 28 (a las 19 horas) se pusieron ayer a la venta a las 17 horas y se colgó el cartel de sold out en la taquilla del teatro. Desde ayer por la tarde, seguidores del quinteto se plantaron frente al teatro para hacerse con una localidad, vista la celeridad con la que se terminaron las del día 27 tras el anuncio de su disolución. Sin embargo, no fue posible adquirir entradas a través de la web de Ticketmaster, con problemas para activar la venta. La propia banda pidió "disculpas por las molestias" a través de su cuenta de Twitter a los seguidores. En cuanto a la posibilidad de ofrecer otro concierto el día 26, desde su oficina de prensa se aclaró que "aún no está confirmado, pero se está trabajando en ello". Ayer no pudo confirmarse si la plataforma de venta digital Ticketmaster –ayer con problemas– cuenta aún con un cupo de entradas para la venta. Aun siendo así, el lleno absoluto del segundo concierto de despedida de la banda está garantizado. Las adquisiciones y el interés desde Cataluña por las actuaciones finales del grupo han sido mayúsculos.
Más reacciones al adiós definitivo del quinteto se propagaron por Twitter durante todo el día de ayer. Una seguidora, Alba Carmona, colgó una imagen de El Periódico de Cataluña en la que el músico Albert Pla, con quien trabajó Joan Miquel Oliver, se lamentaba de la disolución: "Merda de grups, sempre fent-se i desfent-se". La portada del suplemento de Cultura de El Punt Avui también corrió por la red social: el diario se la dedicó íntegra a una banda cuya separación fue comentada anteayer por Manel: "Us trobarem a faltar", exclamaron los músicos de Barcelona.
En internet, también hubo lugar para peticiones curiosas e interesantes de los fans. Alguno, incluso, llegó a reclamar un Grammy como mejor grupo para el quinteto, "o por lo menos la Creu de Sant Jordi". Asimismo le llegaron solicitudes a la concejal palmesana de Participación Ciudadana Esperança Crespí para que organizara un macroconcierto de despedida de la banda para la revetla de Sant Sebastià. A lo que ella contestó: "La elección de grupos está sometida a contratación pública: empresas presentan sus propuestas. Ninguna presentó a este grupo".
Por otra parte, se compartieron en las redes numerosos artículos sobre las canciones del grupo que más han marcado a lo largo de estos 17 años. Y pudieron rastrearse varias etiquetas de Follow Friday (#FF) dedicadas a la banda mallorquina.
En internet, también hubo lugar para peticiones curiosas e interesantes de los fans. Alguno, incluso, llegó a reclamar un Grammy como mejor grupo para el quinteto, "o por lo menos la Creu de Sant Jordi". Asimismo le llegaron solicitudes a la concejal palmesana de Participación Ciudadana Esperança Crespí para que organizara un macroconcierto de despedida de la banda para la revetla de Sant Sebastià. A lo que ella contestó: "La elección de grupos está sometida a contratación pública: empresas presentan sus propuestas. Ninguna presentó a este grupo".
Por otra parte, se compartieron en las redes numerosos artículos sobre las canciones del grupo que más han marcado a lo largo de estos 17 años. Y pudieron rastrearse varias etiquetas de Follow Friday (#FF) dedicadas a la banda mallorquina.
Sus amistades solo tuvieron palabras de elogio para el grupo disuelto. "Son una gente cojonuda y como grupo musical, el resultado de una combinación acertada: una voz, la de Pau Debon, muy definida; unos arreglos muy peculiares y unas letras muy cuidadas", apuntó Joan Bibiloni, quien ayer recordaba la impresión que tuvo al escuchar la primera canción de Antònia Font: "Una sorpresa muy agradable".
Miquel Àngel Sancho, de Blau, sello con el que publicaron cuatro de sus discos, que no van a ser descatalogados en ningún caso, también se refirió a los principios de la banda, a finales de los 90, cuando "se vivía una época perdida musicalmente, con bandas que se repetían y se copian unas a otras, hasta que aparecieron ellos para demostrar que todavía había cosas por inventar. El suyo fue un soplo de aire fresco, muy original, con un mensaje que ofrece múltiples lecturas".
Miquel Àngel Sancho, de Blau, sello con el que publicaron cuatro de sus discos, que no van a ser descatalogados en ningún caso, también se refirió a los principios de la banda, a finales de los 90, cuando "se vivía una época perdida musicalmente, con bandas que se repetían y se copian unas a otras, hasta que aparecieron ellos para demostrar que todavía había cosas por inventar. El suyo fue un soplo de aire fresco, muy original, con un mensaje que ofrece múltiples lecturas".
Si alguien puede explicar el secreto de la longevidad de un grupo –Antònia Font dice adiós a los 16 años–, ese es Serafín Nebot, de Los Javaloyas, otro gran nombre en la historia musical de la isla, con más de 50 años de trayectoria. A pesar de no declararse fan del grupo de Joan Miquel Oliver y compañía –"de entrada, el nombre de Antònia Font, tan corriente, me repele"–, reconoce su capacidad para "innovar" y escribir unos textos "cuidados". ¿Cómo sobrevive un grupo al paso del tiempo? "Debe haber trabajo, galas, los discos tienen que funcionar y la amistad no se puede erosionar".
dimecres, 23 de gener del 2013
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
RÀDIO I PREMSA DEL MOLINAR: Darrera tutoria al Ceip Es Molinar
RÀDIO I PREMSA DEL MOLINAR: Darrera tutoria al Ceip Es Molinar : Això no és ben bé cap programa de ràdio, però ho volia compartir amb qualse...
-
- Les taules de multiplicar amb Battleship - Màquina de calcular - Aprèn les taules de multiplicar - Practica les taules en 1 minut - Tau...
-
1. Fraccions, múltiples i divisors 2. Múltiples d'un número 3. Múltiples 4. Múltiples i divisors 5. Mínim comú múltiple 1 6. Mínim comú ...
-
RÀDIO I PREMSA DEL MOLINAR: Darrera tutoria al Ceip Es Molinar : Això no és ben bé cap programa de ràdio, però ho volia compartir amb qualse...